Som un bar-cafeteria ubicat al centre d’Olot que pretenem oferir productes de qualitat, a bon preu, ecològics, naturals i de quilòmetre zero. La major part dels nostres proveïdors són de la comarca de La Garrotxa o molt propers, la carn, els formatges, les verdures, la cervesa… i quan no és possible intentem que siguin proveïdors ecològics com en el cas dels sucs de fruita o que respectin les condicions laborals dels productors d’origen i siguin de comerç just com en el cas de l’excel·lent cafè que pots trobar a casa nostra.

La Cooperativa La Canadenca va obrir les seves portes al juliol del 2014 a la Plaça Cinema Colon d’Olot. Som una cooperativa de cinc persones sòcies, de les quals tres treballadores. Vam escollir aquesta forma organitzativa perquè és la que millor representa els nostres valors; cooperació, solidaritat i suport mutu. A la Cooperativa La Canadenca ningú és més que un altre, tant a nivell econòmic com en la presa de decisions. Entre totes, tot.

 

 

 

 

Per què La Canadenca?

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca  de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l’empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats.

El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions, amb el rerefons de no reconèixer com interlocutor el  Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut  un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18).

Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de “la Canadenca” va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia.

El dia 21 el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per “la Canadenca” (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d’Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball.

Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. Així, la vaga va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils.

El 1er de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats.

El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d’aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament).

La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats).

La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de “La Canadenca” i del Comitè de Vaga.

El dia 17 s’arribà a un acord: a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats; b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies; c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga; d) S’establiria la jornada de 8 hores i d) Després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20.000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu.

Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera gran victòria obrera de la història de Catalunya sota el braç. Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent.

La vaga de La Canadenca